“L’any 1914 Mary Richardson va entrar a la National Gallery de Londres amb un ganivet de cuina i, obeint a la seva convicció i lluita personal pels drets de la dona, va clavar sis punyalades a la nuesa de La Venus del Mirall, del pintor Velázquez.

Ella mateixa va declarar que havia sigut una reacció-protesta contra la detenció de la seva companya Emmeline Pankhurst, fundadora del moviment sufragista britànic que lluitava pels drets de la dona quan encara se li prohibia el vot.
Han passat més de cent anys. La lluita feminista ha anat canviant de forma i de color, i sovint es titlla de capritxosa o innecessària quan es fa recompte dels èxits que ja semblen aconseguits. Però la realitat és que -ara més que mai- la ràbia i la frustració se’ns mengen cada vegada que obrim un diari, i ens cau com una gerra d’aigua freda tot aquest llarguíssim camí que encara queda per recórrer.
El respecte que em mereix l’obra plàstica d’un artista no em permetria mai apunyalar un quadre en motiu de protesta, però és cert que l’anhel de transformació social m’ha fet flirtejar diverses vegades amb el desig de destruir els clàssics, i val a dir que he sentit certa legitimitat en aquesta petita insurrecció personal. Perquè l’art és un mitjà per alçar la veu, per qüestionar la realitat, per tornar-la a explicar, i per transcendir-la.”
Dugudun (Xènia Gasull)